Llenguatge audiovisual de la pel·lícula "Eduardo Manostijeras"

En aquesta entrada parlarem sobre el llenguatge audiovisual emprat en el film del director californià Tim Burton. La pel·lícula que he escollit ha estat la d' "Eduardo Manostijeras".

En aquesta pel·lícula s'utilitza el llenguatge audiovisual com a mitjà per explicar histories paradoxals entre el contingut i el significat de la pel·lícula. És a dir, a la pel·lícula res és el que sembla i el que ens pot semblar no ho és pas. El llenguatge audiovisual fa que el sinistre sembli benèvol, i el que en aparença és lúgrube, amaga tendresa rere ell. La mentida es disfressa de veritat. El real sembla irreal. La bèstia resulta ser bella, i la bella, bèstia. Tot és un autèntic ball de màscares.

Al cinema de Burton preval la hibridació de gèneres, passant per la ciència ficció, el terror o el fantàstic. Però per tots ells prenent l'expressionisme com a referència, ja sigui com a estil decoratiu per plasmar els seus mons fantasiosos (llums, ombres, estilització escenogràfica, maquillatge exagerat) o per donar un toc màgic als seus personatges.

No obstant això, la qual cosa pretén amb les caracteritzacions és el reflex exterior de la ment dels personatges, és a dir, la projecció cap a fora del seu món interior, de la mateixa manera que amb els decorats pretén reflectir visualment el conflicte interior dels seus herois.

És per aquest motiu que tot allò que puguem entendre mitjançant el llenguatge audiovisual, tindrà el significat contrari. 

Si més no, passem a parlar del llenguatge audiovisual que sovint fa ús Burton en la pel·lícula.

El punt de vista d’en Burton, referint-nos a la posició de la càmera i pla que aquesta enquadra, solen destacar els picats i contrapicats per tal d’emfatitzar aquesta informació que ens transmet paradoxal entre el contingut i el continent que anteriorment hem parlat. He observat que fa ús fins i tot del anomenat angle aberrant, tipus d'angle que no sol ser gaire usat i menys en cinema. Gran nombre de plans generals.

Entorn el moviment de càmera i moviment òptic d'aquesta, podem observar que hi predomina el moviment lliure en el qual efectua zooms (aproxima i allunya progressivament el lloc on hi ha l'acció que no tan sols realitza on la càmera enfoca, sinó va més enllà, un exemple quotidià seria si agafem el google earth i des de la perspectiva del planeta ens apropem fins veure el nostre edifici) i travellings constants de tots els tipus.

La llum utilitzada predominant és en aquest cas la dura ja que el contrast que aquesta provoca un look que funciona molt bé ja que la fortalesa visual que transmet ens duu a enfrontar el món del film des de la perspectiva gòtica. Gairebé no sol usar la llum frontal, quan la utilitza és en les escenes que es fan al barri tan colorit. La il·luminació predominant en la mansió, és la lateral i la picada per crear la il·lusió de que són els rajos solars la que provoquen aquesta claror.

Apareixen colors contradictoris, en la mansió colors foscos, tenebrosos, i al barri colors vius, simulant la felicitat... però, lloc on realment s'amaga la malvat, la hipocresia... El negre a la pel·lícula vol simbolitzar quelcom dolent (exemple de la veïna quan vol seduir a en Edward, la roba interior és negre). Únic moment que algú del barri fa ús d'aquest color. Però que en l'interior de la negrura (Eduardo) hi ha la veritable bondat.


El ritme de la pel·lícula és lent, ja que la durada dels plans de càmera són de varis segons, els quals ens permet absorbir aquella informació que el director ens vols transmetre d'aquesta. Temps necessari per assimilar el ric i complex llenguatge audiovisual de la pel·lícula. Aquest ritme s'accelera al final, tot i encara sent de ritme lent, ja que les accions també passen a ser de major perillositat.

Per acabar, parlarem sobre la part d'audio de la pel·lícula. La música emprada en el film és creada per Danny Elfman (un dels meus compositors preferits, el qual fa el millor triangle cinematogràfic des de el meu punt de vista amb Burton de director i Johnny Depp d'actor). Seguint amb el que deia, la música està molt encertada ja que a la mansió, Elfman recorria a complexos instruments, i fins i tot cors, que recreaven el aire fantasiós d'aquesta i al jardí fa ús de músiques harmòniques. Al barri, en canvi, els acords emprats són senzills. Curiosament, aquest compositor, a més sol usar la cançó de Tom Jones "I'ts not unusual" en diferents escenes de diferents de les pel·lícules de Burton, per crear diferents sensacions, sempre aconseguint-ho.
A més, hi ha la veu en off de la protagonista quan ja és àvia, al inici i al final del film, explicant la història a la seva neta com si aquesta es tractés d'un conte.

Burton treu a relluir la seva ànima de poeta audiovisual per regalar-nos belles imatges, bells plànols i belles metàfores. En si, tota la pel·lícula és una metàfora.